Músiques vitals…

En aquest apartat, professors del Conservatori i altres músics ens proposen una sèrie d’obres o enregistraments que han marcat la seva evolució musical.

…per Marcel Leal

Tot i que sóc molt amant del silenci, no puc concebre la vida sense música (i més si tenim en compte que el silenci és per a mi un element musical fonamental). Des de ben petit, he sigut una esponja que, sense cap tipus de prejudici, ha anat escoltant, meravellant-se i absorbint infinitat de peces de compositors, estils i grups totalment diferents, ja fossin del món de la música antiga i clàssica, del pop i del rock alternatiu o, com molts de vosaltres ja sabeu, de l’electrònica al més pur «estil Sónar». I és que gaudeixo el mateix tocant un instrument de música antiga, com és la flauta de bec, que programant un sintetitzador. I m’emociona el mateix Bach que Portishead.

Veure la seva fitxa

THE BEATLES

Sgt. Pepper’s lonely hearts club band

La primera vegada que vaig escoltar aquest disc tenia 11 anys, tot i què algunes cançons ja les havia escoltat abans. La sorpresa va arribar quan va començar a sonar “A day in the life”, la darrera cançó de l’àlbum. Recordo que a la meitat de la peça vaig obrir els ulls i em vaig quedar amb la boca oberta. I així vaig seguir els 4 cops seguits que la vaig escoltar. Els Beatles van despertar en mi la passió per utilitzar un estudi de gravació com a un instrument, fent servir els diferents aparells de forma creativa amb l’objectiu de definir una sonoritat única i concreta. Els Beatles també van ser els primers que em van fer veure que dins del rock i el pop es podien fer àlbums pensats com a obra conceptual i no només com un recull de cançonetes sense més. «And in the end, the love you take is equal the love you make».

Grup Ensemble Unicorn

Chominciamento di Gloria: Virtuoso dance music

Quan encara era un nen i estudiava al Conservatori de Badalona vaig escoltar en directe la 4ª peça del disc (Tre Fontane) interpretada pel gran flautista Josep Mª Saperas en un concert que va fer junt amb el seu mestre (bé, el mestre amb majúscules) Walter Van Hauwe. Recordo que vaig sortir del concert deprimit pensant que mai podria arribar a tocar aquesta peça, per molt que m’hi esforcés. Avui, el record d’aquell concert em ve sempre al cap just abans de començar a tocar Tre Fontane en directe, i quan acabo de tocar-la sento una mescla d’orgull i gratitud. Orgull d’haver sigut capaç d’interpretar-la després d’anys i anys d’estudi i esforç. I gratitud per tots els mestres que he tingut al llarg de la vida i que m’han transmès els seus coneixements (musicals i personals) per a ser capaç de tocar aquesta i altres peces, i de créixer com a músic i persona.

Nota de la llista

BJÖRK

Homogenic

Estiu. Festival de Benicàssim. Tenda de campanya, banyador, molta pols i quatre dies de concerts fins les 6 de la matinada. Cartell? El més important de tota la música pop-rock alternativa i independent mundial i l’electrònica més avantguardista. I jo un jove amb ganes de veure i descobrir la música que es feia fora dels circuits comercials i que abans de l’era del Youtube i l’Spotify era impossible d’escoltar al nostre país. El resultat? El naixement de la meva passió pels sintetitzadors i l’electrònica. Un estat de shock que va durar tot l’estiu i que va culminar el dia que em vaig atrevir a entrar a una botiga de sintetitzadors i vaig posar els meus dits en un Moog Voyager. El calfred que vaig sentir a l’esquena quan vaig obrir el seu filtre encara el recordo com si fos ahir i les conseqüències d’aquell moment les visc cada dia quan engego les màquines i el seqüenciador i començo a retorçar els knobs amb la mateixa il·lusió d’aquell dia.

J.S. BACH: Matthäuspassion, BWV 244, Part 2, núm 39: «Erbarme dich, mein Got»

John Elliot Gardiner.

Aquesta obra, i especialment la peça núm 39 de la Part 2: «Erbarme dich, mein Got» uneix les meves dos grans passions: la música i el cinema. Ho fa al ser la banda sonora de la pel·lícula «Sacrifici» de Tarkovski, un dels directors de cine que a part d’agradar-me i admirar, també estimo. Tarkovski va morir a l’hospital d’un càncer de pulmó mentre seguia editant la pel·lícula un cop i un altre mentre lluitava contra el temps de vida que li quedava per tal d’aconseguir acabar el film abans de morir, i sempre se m’humitegen els ulls quan veig l’impressionant plànol final de 14 minuts. Precisament, el darrer metratge que va rodar Tarkovski en vida. Jo sóc més de Harnoncourt que de Gardiner, però he de reconèixer que aquesta versió de la Passió segons Sant Mateu de Bach m’emociona com cap altra, igual com ho fa el cinema del gran Andréi.

Maurice Steger

Venezia 1625

Si hi ha dos noms que han revolucionat el meu instrument als darrers vint anys aquests són, sens dubte, Ernst Meyer i Maurice Steger, El primer perquè com a constructor ha transformat el so de la flauta fent uns instruments més oberts i amb més potencia i projecció sonora. I el segon perquè com a intèrpret, encarna a una nova generació de flautistes en quant a la seva tècnica i la relació amb la música i el públic. Els hi dec molt a tots dos i sóc conscient que la meva forma de tocar ha canviat als darrers deu anys gràcies a ells. De fet, una de les darreres flautes que he adquirit és una flauta acabada de construir pel Meyer sota les indicacions i consells de l’Steger mentre la provava al seu taller.

JUAN DEL ENZINA: “Pues que jamás olvidaros” El cancionero de Palacio (1474-1516).

Hesperion XX, Jordi Savall (dir.)

Què puc dir, doncs que amb el permís de John Dowland i de Cole Porter, la darrera peça d’aquest disc (Juan del Encina – “Pues que jamás olvidaros”) és una de les cançons més boniques que s’han compost mai. Música del prerenaixement espanyol a l’època dels Reis Catòlics que tira per terra qualsevol comentari en plan «ui, música antiga, quin rotllo, prefereixo el trap» (i us ho diu un flipat del Techno, l’IDM i el Trip hop). Una meravella de composició amb una interpretació plena de sentiment del mestre Savall. Una peça que sempre que escolto em remou per dins i que em deixa una bona estona en silenci, al igual que aquest disc, que trobo excel·lent.