Com es va formar el grup Azahar?

El grup es va formar en el si de la Jove Orquestra Nacional d’Espanya el 2010. En els primers passos del grup vam comptar amb el suport de la citada orquestra i de la Fundació JONDE/BBVA, gaudint de la Beca d’Estudis de Música de Cambra que -precisament- es convocava per primer cop aquell 2010. Gràcies a aquesta ajuda, vàrem poder estudiar música de cambra plegats a la Hochschule für Musik der Stadt Basel (Basilea, Suïssa) amb el reconegut fagotista Sergio Azzolini. Realment, la seva figura i influència va ser clau en el posterior desenvolupament del grup; ens va marcar profundament.
El 2011 vam participar en el nostre primer concurs, el “Swiss Chamber Music Competition Adelboden” i havíem de proporcionar un nom per tal de fer la inscripció. Escollir un nom per un grup de cambra és bastant complicat! Finalment (després d’algunes propostes que ara ens avergonyirien), vam pensar en “Azahar” pel seu poder evocador: remet a la primavera, al característic aroma dels tarongers que, a nosaltres, ens recorda a l’efecte que produeix el so d’un grup; s’expandeix per tota la sala i tothom en gaudeix. A més, la flor de l’Azahar té cinc pètals, com membres té el nostre grup!

Quina és la teva experiència d’haver estudiat a fora?

Haver estudiat a fora ha suposat, per a mi, entrar en contacte amb unes influències, unes idees i unes experiències que, d’una altra manera, no hauria pogut tenir. En resum, haver marxat fora m’ha obert tot un ventall de possibilitats.
Crec que a Catalunya, actualment, es pot gaudir d’una formació musical molt sòlida i professional, però també penso que és indispensable cercar nous punts de vista un cop s’ha establert una base i per a això és gairebé inevitable en un músic el fet de continuar formant-se fora.
En el meu cas personal, haver estudiat a Basilea (Suïssa) ha suposat tres fets concrets: haver pogut estudiar amb el flautista Felix Renggli, que em va aportar una gran seguretat i recursos en la recerca de diferents sonoritats de la flauta, haver pogut estudiar música de cambra amb l’Azahar Ensemble i m’ha proporcionat oportunitats professionals de les que no podria gaudir, malauradament, d’haver-me quedat a casa. Ha estat, de fet, una decisió tan transcendental que avui en dia encara visc a l’estranger!

Com valores ara la formació que vas tenir al Conservatori de Badalona?

Amb el pas del temps penso que es valora amb més claredat èpoques anteriors i crec que la formació que es reb durant els estudis al Conservatori de Badalona és excel.lent i indispensable per la base de qualsevol futur músic. Per exemple, penso que el Llenguatge Musical i la formació auditiva que s’adquireix al Conservatori és molt exigent i això fa que els estudiants desenvolupin aquestes capacitats des de molt aviat. Això és de vital importància per un músic; tenir la oïda ben instruïda. Haver fet tants dictats i lectures rítimiques/entonades fan que, posteriorment, molts conceptes estiguin molt interioritzats.
Posteriorment i, a sobre d’aquesta base, s’estudien conceptes més teòrics com les formes musicals o l’harmonia. El fet de tenir l’escolta tant desperta fa que aquests conceptes s’entenguin pragmàticament (no solament teòricament) i són imprescindibles pel desenvolupament de qualsevol músic.
A part, el professorat d’instrument té una gran qualitat, com demostra el fet del gran nombre d’estudiants del Conservatori que opten per dedicar-se professionalment al món musical, un cop finalitzats els estudis de Grau Mitjà.

Quina recomanació faries a un alumne que es vulgui dedicar a la interpretació?

Que escolti molta música i que s’emocioni, que realment disfruti d’aquesta passió. Crec que aquesta part passional (que cadascú viu d’una manera individual) és molt important per fer que un músic tingui una determinació clara per dedicar-se -concretament- a la interpretació. Crec que és aquesta relació que es crea amb la música la que fa que sempre tirem endavant, ja que la carrera d’un músic estarà inevitablement plagada d’alts i baixos.

A part d’això, que seria la base, crec que els intèrprets avui en dia farien bé de no “tancar-se” només a un vessant de la pròpia interpretació. Penso que és molt enriquidor estar present en diversos mons (l’orquestral, el de la música de cambra, la interpretació històrica) i que, precisament, moltes oportunitats professionals del futur vindran per la creació de projectes innovadors, que facin un camí nou.

Per tant, a un alumne/a que vulgui ser intèrpret també li recomanaria no estar tancat al món del seu propi instrument. Hi ha un moment per a tot, l’instrument propi necessita moltíssima dedicació però un músic no és prou interessant “només” per tocar bé un instrument. Al final, el propi desenvolupament personal (en moltes altres disciplines i experiències vitals) és el que acaba fent interessant a un intèrpret, segons el meu parer.

Per exemple, amb el quintet ens n’hem adonat que no es tracta només de tocar i fer concerts; hi ha tota una feinada d’organització darrere de fer funcionar un grup de cambra i – a part- hi ha una altra vessant artística a cobrir, la de pensar nous projectes, conceptes de programes de concert i de CD’s, cercar repertori que pugui funcionar arranjat per a quintet (per tal d’enriquir el repertori) i encarregar els arranjaments (o realitzar-los nosaltres mateixos), promocionar el grup en les xarxes socials i aportar material audiovisual propi (no sempre tenim un equip de fotògrafs/realitzadors de vídeo professionals cobrint totes les nostres activitats), entre moltes altres coses. Vaja, tocar és molt important…però hi ha un munt d’altres coses a fer!

Quin és el secret perquè un grup de cambra perduri?

Tornaria a insistir en la passió, i crec que és clar que és un dels elements. Com acostuma a dir l’Antonio (el trompetista de l’Azahar) “un grup de cambra exigeix un sacrifici enorme, però la recompensa és encara més gran”.

És bastant fàcil imaginar que, sense sentir aquesta passió per un projecte, difícilment se’n pot formar part. D’aquesta passió se’n desprenen altres elements, com ara el compromís, la dedicació o la il·lusió, però finalment, un dels més importants és també el respecte.

Respecte pels companys i confiança, tenir la capacitat de treballar com a grup, deixar de banda personalismes, aprendre a cedir i a fer propostes buscant engrescar als companys i no imposant una opinió. En el moment que aquest respecte i confiança entre els membres d’un grup es perd, el projecte té greus problemes.

Després és imprescindible participar en concursos, estar actius, sempre pensant en què es pot fer, quin nou projecte es pot encetar; és aquesta actitud la que pot fer que un grup iniciï una trajectòria, cridi l’atenció d’agències de concerts i tingui l’oportunitat de tenir una continuïtat professional.

En el nostre cas, el que va servir com a plataforma per tal que el quintet pogués iniciar una carrera va ser l’èxit al Concurs Internacional de l’ARD de Munich al 2014. Es tracta del concurs més prestigiós a nivell internacional per a Quintet de Vent i és obvi que sense aquesta empenta seria molt difícil arrencar els motors a nivell professional; però, el grup ja tenia una trajectòria anterior de 4 anys i, posteriorment, no ha deixat de buscar col·laboracions i d’estar actiu per seguir incrementant la seva activitat. I en això seguim ocupats encara!