BRUNO HURTADO, cello i viola da gamba 2019-01-22T11:23:09+00:00

Project Description

ALTAVEU | El gran teatro del mundo

Bruno Hurtado, exalumne del Conservatori de Badalona i membre del grup El gran teatro del mundo i que darrerament ha col.laborat amb el Grup Zefiro, ens explica la seva experiència musical.

Entrevista amb Bruno Hurtado, cello i viola de gamba

Com es va formar el grup ‘El gran teatro del mundo’ i quins objectius vol assolir?

“El gran teatro del mundo” es va formar de manera estable a Basilea, tot i que fins a la plantilla a dia d’avui va tenor diferents formacions, encapçalades per un grup d’estudiants a la Hochschule der Künste de Berna (Suïssa). Els objectius a curt termini son l’exporació de els enomenades “Partitions réduites”, o versions de cambra d’obres orquestrals, amb l’ànim de crear programes musicals independents seguint un fil propi (literari, poètic), tot i mesclant-hi elements del teatre com l’escena o la il·luminació.

Quina és la teva experiència d’haver estudiat a fora?

De tots colors. Estudiar a fora t’apropa a cultures diferents, a diferents maneres de veure la música, d’una manera en la que no ens seria possible (o al menys no tan fàcil) a “casa”. A nivell humà, trobo molt necessari viatjar i conèixer altres països. D’altra banda, som éssers de costums, i no és tan fàcil adaptar-se a una realitat diferent a la que un ha viscut, diguem, per 18 anys. Però tot el que és “diferent” t’ensenya alguna cosa, aprèns de tot i tothom, i com més varietat, millor.

Com valores ara la formació que vas tenir al Conservatori de Badalona?

Crec que no seré (ni de lluny) l’únic exalumne del Conservatori que parli meravelles d’aquella època. Cada sistema educatiu de música a cada ciutat, i a cada país, tindrà la seva pròpia manera de veure les coses: ara bé, jo considero que l’atenció que es donava (i espero encara avui en dia) a cantar, al solfeig, a l’ harmonia, etc, son en gran part la raó del nivell dels músics que surten d’allà. Per exemple, les lectures recitades rítmiques no fan la tarda més divertida per a un nen de 13 anys, però més endavant és crucial haver-ho fet. O l’orquestra: igual sona obvi, però he conegut contrabaixistes de més de 20 anys que abans d’entrar a estudiar el superior mai havien tocat “en grup”.

Quina recomanació faries a un alumne que es vulgui dedicar a la interpretació?

Tocar. Molt. Com més estils de música diferents, millor. I amb la màxima quantitat de gent possible. Amb músics de nacionalitats diferents. Escoltar música. La música es un llenguatge ple de llenguatges propis, i com en la lingüística, com més s’en dominin (o s’entenguin) més fàcil (i agradable) serà “moure’s per el món”. Cantar, ballar, composar.. tot el que tingui un valor musical, artístic. També i ha música en la pintura, en la poesia, en la dansa..l’interpretació no es redueix únicament a tocar de manera acurada i neta.

Quin és el secret perquè un grup de cambra perduri?

Els grups de cambra son com famílies. I com tals, la relació humana entre els membres n’és l’element principal. La comunicació, la habilitat per resoldre conflictes (quan n’hi han) o de reconèixer quan les coses s’han fet bé, son per mi les eines més importants. I després, que les oportunitats acompanyin al grup: molts han passat a dissoldre’s perquè malgrat tota la feina feta, les oportunitats no arrivaven. Jo admiro als membres del meu grup de manera individual, tant a nivell personal com musical.

Com se’t va acudir la idea de l’engistrament sobre les suites de Bach?

No puc dir que se m’acudís, realment. Va ser un procès. El meu professor a Zürich (Roel Dieltiens) a vegades tocava un parell de notes de baix per a entendre l’estructura millor. A partir d’aquí jo ho vaig portar més endavant amb el meu amic Rene durant els nostres estudis a Berna, però més com un joc quan ja portàvem masses hores estudiant..fins que amb el temps es va tornar un projecte més real i vam intertar fer-ho d’una manera més sèria. Però no crec que sigui res de l’altre món, la gran majoria dels compositors de l’època feien coses similars amb peces d’altres compositors, o amb les seves pròpies, Bach el primer.

Quin consell d’estudi donaries als alumnes en general?

La meva professora a Berna, Louise Hopkins, em deia que la relació que un té amb l’instrument és primordial. A nivell d’estudi, quan un agafa l’instrument, tot ha de desparèixer. Ets tu i l’instrument, i la resta, durant aquells 10, 20, 30 minuts, o una hora o el temps que sigui, ha de passar a segon pla. De mateixa manera, i contràriament al que la gent pensa, no es pot forçar: si un no se sent a gust amb l’instrument, és millor esperar 10 minuts, sortir a caminar, fer una altra cosa, per així no crear de manera inconscient una conexió negativa amb l’instrument. En general, l’estudi hauria de ser un plaer … no un sofriment.

ensemblezefiro.it