QUI SOM

Des de finals del segle XIX, a Badalona s’hi va establir una Escola de Música que al 1894 va ser autoritzada pel Consistori a utilitzar la paraula “municipal” a canvi de reservar unes places per a alumnes sense recursos econòmics. Havien de passar 21 anys perquè l’Ajuntament acordés crear la primera Escola Municipal de Música, cosa que es produí el 1915, sota la direcció del mestre Eladi Costa.

Per Reial Decret del Ministeri d’Educació de 4 de desembre de 1980 (B.O.E. 12-1-81) i a petició de l’Ajuntament de la ciutat, L’Escola de Música de Badalona va adquirir la categoria de Conservatori Professional de Música no estatal i s’atorga validesa oficial als seus ensenyaments.

• Jordi Llorens Sala, gerent del Patronat
• Xavier Coderch Solé, Cap de serveis generals del Patronat

“…una carabassa com a caixa de ressonància, va ser el meu primer violoncel.” Així ens parla de la seva infantesa el gran violoncel·lista Pau Casals. Un arquet, una caixa de ressonància de fusta i unes cordes. Molt senzill. Així són els nostres instruments: el violí, la viola, el violoncel, i el contrabaix. Amb ells ens expressem, donem veu a la música dels grans compositors, ens passegem pel món de l’efímer, fem poesia dels sons, i posem banda sonora a la nostra vida i a la vida dels que volen aprendre, i així passem a ser una baula més d’aquesta llarga cadena que, amb els instruments de corda, va començar ja fa centenars d’anys i ha arribat fins als nostres dies.

Tocar un instrument de vent és tan divertit com bufar i fer ampolles però, això si, invertint-hi un munt d’hores.

N’hi ha prou de donar un cop d’ull a l’abundància i riquesa de la bibliografia sobre el piano per adonar-se que aquest instrument fa meravelles. Sense la música el piano és un moble amb dents negres i blanques. El piano és un lloc de transformació. Quan el pianista així ho vol, el piano permet suggerir la veu humana en el cant, el timbre d’altres instruments, l’orquestra, l’arc de Sant Martí, les esferes. Aquesta capacitat de transformació, aquesta alquímia, és el nostre privilegi més gran.”

Potser, el departament mixt és aparentment un calaix de sastre, però des d’ell, reivindiquem la riquesa de la diversitat que representem, i posem en primer terme allò que és comú en la música per sobre de les característiques que identifiquen cada època, cada estil i cada territori. Reivindiquem 4 segles de repertori líric, reivindiquem la riquesa de l’edat d’or de la música durant els segles XVI al XVIII, que va ser bressol de la música occidental posterior, i la mixtura brillant d’aquesta música amb la d’arrels afroamericanes que s’ha estès fins als nostres temps. Des d’aquesta federació d’instruments i d’estils, reivindiquem doncs la universalitat de la música com a via d’expressió i comunicació entre les persones i, més important encara, la necessitat de transmetre-ho des de l’educació.

Un equip de docents entregat a revelar els secrets del llenguatge per a que l’alumne gaudeixi plenament de la seva formació musical.

L’afany per entendre el fenomen musical és gairebé tan antic com la mera pràctica de la música. En efecte, en qualsevol època trobarem l’expressió d’aquesta inquietud: des de la teoria dels intervals de Pitàgores fins a la teoria estètica d’Adorno, passant pel Tractat d’harmonia de Jean-Philippe Rameau. El Departament d’Assignatures Teòriques comprèn totes aquelles matèries que tracten la música des d’una perspectiva reflexiva per tal d’explicitar els fonaments de la pràctica musical així com de la nostra activitat d’escolta. Aquestes matèries, com poden ser Harmonia, Història de la música, Formes musicals o Estètica de la música, dotaran a l’alumne de les eines necessàries per arribar a una comprensió aprofundida de la seva activitat interpretativa. En paral·lel, el Departament també proposa assignatures més específiques com poden ser Ampliació d’harmonia (que iniciarà l’alumne en els rudiments de la composició), Música i Cinema, Música i noves tecnologies (que formarà a l’alumne a crear música amb l’ordinador), Història de l’Òpera o Tècniques de gravació.

Els pianistes acompanyants i els pianistes repertoristes són els companys de viatge imprescindibles de l’instrumentista. Amb la seva experiència i coneixement del repertori fan de complement del professor d’instrument. El seu paper en segon pla aparent, els dóna una posició que els permet tractar l’alumne amb perspectiva i proximitat alhora, una situació des de la qual poden allunyar l’alumne de les cabòries tècniques naturals de la seva funció com a veu solista i ajudar-lo a entrar en l’obra des d’angles diferents. Aquesta posició els permet obrir en la seva globalitat la partitura als ulls de l’alumne, ajudant-lo a descobrir que ni el solista és tan solista ni el piano és un simple acompanyament.